C'est la vie

Es troben assegudes a un restaurant oriental, s'han demanat sopa. L'una plora. És un plor intern, dolorós, dels de veritat. No ho vol exterioritzar i les poques llàgrimes que aconsegueixen sobrepassar les parpelles no són més que un petit relfex de les que sap que ho faran els propers díes. L'altre aguanta estable, no s'inmuta. Sembla que no sent, que no viu. L'altre marxarà i l'una ho sap. L'una és més jobe que l'altre. Llesta, però inconscient de que, per gràcia o per desgràcia, la inteligència, aquí, no hi té lloc. S'abracen, es besen, es sexualitzen sense fer-ho. Només mirant-se. Es conèixen. Tant, que no els cal parlar per entendres. S'estimen. Tant, que no els cal dir-s'ho. Tant, que no els cal escoltar-ho.