RUTINA

Com cada matí, el despertador ha de sonar tres vegades per assolir el seu objectiu. Quan m'aixeco, sóc cos i poca cosa més. M'afeito i em dutxo. Ja fa temps que sé que és molt més agradable dutxar-se després d'haver-se afeitat i així és com ho faig sempre, inconscientment, sense pensar ja en el motiu real.

Quan surto al carrer, la persona que camina darrera meu a pocs metres de distància, mai és algú que va a treballar o simplement a passejar. Sempre és algú que em persegueix, algú que vol alguna cosa de mi; Robar-me, potser matar-me. Per distreure'm, intento trobar una lògica entre els meus passos i l'enrajolat de la borera. Quan descobreixo que sempre faig el pas més llarg amb la cama esquerra que amb la dreta em tresbalso. Res lliga. Comencen a aparèixer, al meu cap, numeros, sumes, multiplicacions i formules matemàtiques que es desfan poc avans d'arrivar a la desesperació personal. Compro el bitllet setmanal i pujo al metro que m'ha de dur a la feina. M'enamoro de la noia que està asseguda dabant meu i que fa veure que no em veu. M'enamoro amb la mateixa velocitat que sé que em desenamoraré quan ella vaixi a la següent estació. Penso que potser, aquest temps, és sempre equivalent.

Quan arriba la meva parada, sense saber gaire bé per què, deixo que es tanquin les portes automàtiques i em quedo allà dins anant cap a vés a saber on. La meva cara cambía. Somric.
No vull vaixar del metro però un guàrdia que parla una llengua que no entenc em fa entendre que s'ha acabat el trajecte i que he d'abandonar el vagó de la felicitat. Ho faig i m'extranya continuar somrient.

Camino sense sentit, sense motiu i magrada. No coneixía aquesta sensació. Em trec el rellotge i el tiro a les escombraríes. El meu somriure augmenta. Sense deixar de caminar em trec la jaqueta i la penjo a un extintor, em trec la bambes, els mitjons, el pantalons, la samarreta i els calçotets fins a acabar, ja de nit i a la llum d'una farola solitària, ballant nú, al ritme de la felicitat de l'absurd.

C'est la vie

Es troben assegudes a un restaurant oriental, s'han demanat sopa. L'una plora. És un plor intern, dolorós, dels de veritat. No ho vol exterioritzar i les poques llàgrimes que aconsegueixen sobrepassar les parpelles no són més que un petit relfex de les que sap que ho faran els propers díes. L'altre aguanta estable, no s'inmuta. Sembla que no sent, que no viu. L'altre marxarà i l'una ho sap. L'una és més jobe que l'altre. Llesta, però inconscient de que, per gràcia o per desgràcia, la inteligència, aquí, no hi té lloc. S'abracen, es besen, es sexualitzen sense fer-ho. Només mirant-se. Es conèixen. Tant, que no els cal parlar per entendres. S'estimen. Tant, que no els cal dir-s'ho. Tant, que no els cal escoltar-ho.